La drecera del Fra Garí (Montserrat)

Aquest passat diumenge dia 2 em vaig animar i vaig portar a tota la família a un dels llocs que més m'agraden: Montserrat. I de tota la muntanya que començo ara a conéixer una mica vaig optar per "la drecera del Fra Garí". el Jordi Atleta, padrí de la Laia, em va dir que estava boig voler fer-los pujar per allà... bé ja sabem que és una mica cagat i subestima a la seva estimada fillola de 6 anys: la super Laia. Per acabar-ho d'animar també ens vàrem endur a la família Sistac Serrallach al complert.

Així que a les 12:00h tal i com havíem planificat, amb una bona fresca però amb un dia excepcional, estàvem a Collbató a punt de començar l'excursió. La drecera del Fra Garí és un camí que, com indica el seu nom, retalla la pujada al Monestir de Montserrat des de Collbató pel Camí Vell.

El començament puja per un sender planet però en 5 minuts de seguida em de deixar les marques de GR i agafar les marques blanques i grogues que es desvien a la dreta. A partir d'aquí paciència i algunes mans, sobretot els més petits, per ajudar-nos a seguir ascendint i anar deixant enrera Collbató.

Les vistes són boniques mentre anem guanyant alçada. no hi ha cap pas de perill tot i que sí va bé anar poc a poc si vas amb nens, que s'ho passen pipa amb això "d'escalar". Anem pujant i anem pujant amb tranquil·litat i gaudint del paisatge fins arribar a les canals estretes i més verticals.

 

Amb alguns graons tallats a la pedra per tal de facilitar la pujada, els 4 petits primer (el Lluís i el Guillem primer seguits dela Júlia i la Laia després) anem ascendint per la drecera.

Després de tota la pujada per les canals de la Drecera del Fra Garí, hem trigat una horeta a ritme de nens per anar fent via.

I uns 300 metres de desnivell positiu després arribem al Camí Vell de Collbató al Monestir. Ja hem fet tota la pujada. Ara només cal agafar el camí de baixada cap a l'esquerra.

Això sí, cal fer país. Fer-se la foto a la bandera de Catalunya és una parada inexcusable. Tot i les pintades d'algun brètol la foto queda per la posteritat.

 

I si heu arribar a llegir fins aquí ara no us queda més remei que llegir el que em van demanar la Laia i la Júlia que els hi expliqués: la llegenda del Fra Garí. Com que em vaig deixar el final us el poso aquí per si voleu llegir-la:

Diu la llegenda que fa molt i molt de temps existí un cavaller anomenat Joan Garí que es retirà per fer-se frare ermità a Montserrat. La seva bondat i els seus prodigis eren coneguts arreu, sobretot per l’especial do de guarir de gràcia. El Diable, davant això, es moria d’enveja. Fra Garí el treia de polleguera, no el podia suportar, així que decidí prendre forma d’ermità i anar a viure prop seu a veure si podia portar-lo pel mal camí. Però ni amb aquestes l’home miraculós i carismàtic queia en el pecat i Satan començà a tramar un pla.

El maligne endimonià ni més ni menys que Riquilda, la filla del Comte Guifré el Pilós. El Comte preocupat, feu assistir a la noia per diferents metges i exorcistes però cap d’ells pogué curar-la. Davant la desesperació, Guifré el Pilós, decidí encomanar-la a aquell ermità de Montserrat que tan bona fama tenia. Fra Garí, després d’una primera resistència argumentant que la seva llar no era digna per una princesa, acabà acceptant la demanda davant la desesperació del pare.

Segons la llegenda, el diable endimonià de tal manera la noia, que alhora era tan hermosa i temptà tan increïblement l’ermità que Garí no pogué resitir la temptació de cometre un gran pecat. En Fra Garí se sentí tan i tan culpable davant el crim comès que no se li acudí res millor que acabar amb la vida de la donzella i enterrar-la a peu d’ermita.

La culpa que sentia era tan gran que prengué la decisió d’anar a Roma a obtenir una penitència del Papa. Vora Collbató, Garí ajegué sobre una pedra a descansar. Tant i tant pesaven les seves culpes que segons la llegenda hi deixà un clot, conegut encara pels habitants de la zona amb el nom de “la petjada de Fra Garí”

En arribar a la Santa Seu, el Papa s’escandalitzà per l’horrible crim comès i traçà amb el ceptre papal un cercle al voltant de l’ermità dient que si el crim no era perdonable per Déu, aquest faria que tros de terra delimitat s’enfonsés enviant-lo a l’infern i que en cas que no passés això, el Senyor el podria perdonar algun dia. Acte seguit, en veure que Fra Garí no s’enfonsava, el Papa dictà la seva penitència: Hauria de caminar de quatre grapes com els animals d’aleshores endavant, limitar-se a menjar només herbes i arrels, no parlar amb ningú i no rentar-se mai més. Finalment li digué que Déu faria parlar un infant en nom seu perdonant-lo quan considerés que havia realitzat prou penitència.

Obeint la sentència, Garí veié amb el temps com tot el cos se li cobria de pèl, les seves ungles creixien i les seves vestidures acabaven esmicolant-se fins a desaparèixer del tot. Refugiat en una cova de Montserrat, sense intercanviar ni un mot amb ningú i anant de quatre grapes, semblava talment una bèstia misteriosa.

Tan era així que passat molt i molt de temps, quan el Compte Guifré ja gairebé no recordava la seva endimoniada filla Riquilda, aquest decidí anar de cacera per aquelles terres acompanyat d’altres nobles i els seus gossos interceptaren aquella estranya criatura, que fou portada a Barcelona i tancada com a curiositat en una garjola.

Passat el temps, Guifré el Pilós engendrà un nou fill, el que fou després el Comte de Mir, i organitzà una gran festa en motiu del bateig de l’infant.
Durant la cerimònia se li acudí ensenyar als altres nobles, la majoria d’ells experts caçadors, la criatura que feia temps havia capturat per Montserrat i la feu mostrar enmig del banquet.

El públic mirava encuriosit aquella bèstia, afirmant que fins aleshores cap d’ells n’havia vist una d’igual rondant pels boscos, quan de sobte, l’infant de tan sols 3 dies de vida exclamà:

“Alçat, Garí, que Déu ja t’ha perdonat”

En alçar-se tothom pogué veure amb una gran sorpresa que aquell estrany ésser era ni més ni menys que l’ermità Fra Garí, que en aquell precís instant explicà tots els fets al Comte Guifré.

Escandalitzat, el Comte va demanar a Garí que l’acompanyés allà on havia enterrat la seva filla, i allà sota la trobaren, sana i estalvia.